No dejeis de leerlo. Aunque son trozos un poco largos para un blog, os voy a mostrar poco a poco aquellos pasajes en los que se refiere a nuestra relación:
Extracto Paginas 236 a 240 (están en catalán, por supuesto)
Ressonen passos dins la memòria es el títol que Andrés
Corchero ha posat al taller que ha muntat amb els alumnes de quart curs de gest
de l’Institut del Teatre de Terrassa. Fa molts anys que segueixo l obra de
lAndres que sovint s'ha servit de textos meus amb qui he fet les
col.laboracions que he esmentat en textos anteriors d aquest mateix diari. El
taller que he tingut ocasió de veure fa tres dres i que està basat en els
Quatre Quartets d Eliot m ha produït una forta impressió. Amb vuit alumnes (cinc
noies i tres nois) l’Andrés ha fet un espectacle en que la influència de la
dansa butoh continua essent perceptible. Sota una llum encara molt tenue
lespectacle arranca amb una llarga estona de silenci durant la qual les cinc
noies giravolten incansablement amb els braços estesos. Segueix l’aparició dels tres nois
coberts amb uns abrics foscos, subjectats pel coll amb uns cables que baixen
dels telers. Per una rampa que hi ha al fons de l’escenari descendeixen durant
una llarga estona amb els cossos molt encongits, i avancen fins a primer terme
de l’escenari mostrant, en reincorporar-se un somriure crispat. Després, en girar-se
per tornar enrere, no se’ls veuen els caps, tapats pels abrics que duen i que
encara són tibats pels cables. Son com tres figures decapitades. Mentrestant
una de les noies escriu amb guix damunt la rampa del fons uns versos d’Eliot
que després, entre d’altres es repetiran en veu alta durant l’espectacle.
Aquest contrast entre el dinamisme dels girs de les noies i l’extrema lentitud
del desplaçament dels nois, es a dir, aquesta alternança d una lentitud intencionadament
perllongada i un moviment o una gesticulación frenètica es un tret característic
dels espectacles de l’Andrés. A
partir d aquest inici, el muntatge
es una successio d’escenes en que la relació entre els personatges passa per
una sèrie de fases: hi ha un joc d’aproximacions i distanciaments, amb una
forta presència del gest de mans i braços, que va molt més Enllà d'uns simples
recursos coreogràfics. Hi ha una gran força expressiva, amb escenes on Andrés aplica
alguns dels recursos que han format part d'altres espectacles seus i de la
dansa butoh en general (així m'ho sembla). En una entrevista que el crític de
dansa Joaquim Noguero em va fer fa poc, vam recordar que aquesta dansa, posterior
a la tragedia d'Hiroshima i Nagasaki, tenia al darrere l’expressionisme germànic
(de fet, l'Andrés m'havia parlat sovint d'una ballarina alemanya, Mary Wigman,
que li interessava especialment). Amb posterioritat he llegit, no recordo on, que
darrere el butoh hi ha també la presència d'Antonin Artaud. Inquietant,
fascinant, hipnòtic són adjectius aplicables al taller de Terrassa. Un aspecte important
de tots els espectacles de l'Andrés és la il-luminació, que ell domina i que
tracta amb una originalitat peculiar: crea espais independents, aïllats, on es mouen
alhora un o diversos intèrprets, tot obligant l'espectador a repartir l'atenció
entre aquestes accions simultànies i diferenciades. Il-lu-mina sovint des dels
costats i des de terra de l’escenari, tot creant uns efectesde llum que em
recorden el que he llegit sobre els innovadors recursos d'il-luminació de què
se servia Strindberg per als muntatges del seu Teatre Intim, fundat a Estocolm
el 1907. Aquesta il-luminació dóna de vegades un aspecte irreal al cos d'un
ballarí que s'ha immobilitzat de cap per avall, de esquena al públic i amb les
cames encongides de manera que les plantes dels peus descalços, que han quedat
de cara al públic, deixen de semblar el que són i cobren la força hipnòtica a
que m'he referir abans. Són moments que em recorden la vinguda al Teatre Lliure
barceloní de Min Tanaka, mestre de l'Andrés al Japó. Recordo un moment de la
seva actuació en què l'Andrés, responsable de la il-luminació, dirigia un únic
raig de llum a la mà del ballarí japonès, que es movia amb gestos crispats
durant una estona, o bé ho feia damunt l'esquena nua i en moviment constant de
la bailarina japonesa que acompanyava Min Tanaka en l’espectacle. Evidentment,
es tracta de recursos que requereixen un espectador còmplice, com tantes
manifestacions de l'art contemporani. Entre moltes altres, que em veig incapaç
d'anar enumerant i descrivint, em va colpir especialmente una escena del taller
de l'Andrés. Una noia, situada en un angle de l'escenari i molt a primer terme,
prova de treure's un abric que va desprenent una pols blanca a mesura que la
noia s'esforça per desferse'n. Quan per fi ho aconsegueix i l'abric queda estès
enmig de la pols, la noia, que du una mena de camisola blanca, torna a quedar
coberta d'un nou grapat de pols que cau sobtadament dels telers. Tot seguint
emprèn una carrera frenètica sense moure's de lloc. Corre cada vegada més de
pressa, fins a l'esgotament. )
Els fragments d'Eliot, repetits per un o mes intèrprets, amb
una varietat de tons que els deformen, omplen alguns moments de l'espectacle.
Com sempre, l'Andrés utilitza el text que l'ha inspirat com a motor de les
accions. El té en compte però no l’il.lustra d'una manera servil amb el
moviment.. Com diu el poeta i crític Andreu Gomila (l'he citat en un text del
passat mes d'octubre), “les imatges remeten a les paraules, però són
independents, sobreviuen sense elles‚”.
